Realitat augmentada.
Si a la Realitat, qualsevol cosa que signifique aquest terme, se li afegeix una informació extra en forma de dades que augmenten la visió directa de l'entorn es crea una percepció mixta i enriquida.
Quan es recorre Castelló la primera vegada després de llegir la novel·la L’ombra del fènix la ciutat és altra. Abans de l’experiència lectora el nom de la platja Gurugú sona exòtic en la toponímia costanera perquè l'habitual és que aquests trams del litoral siguen referits com Miramar, Les Arenes o que responguen a la fórmula de Cala amb cognom.
Però aquesta evocació, Gurugú, que sona a pub estiuenc o a tròpic, canvia quan se sap que és el nom d'un massís en l'orografia de Melilla. Famós precisament perquè allí Francisco Franco, personatge històric que no necessita de més aclariments, va reconquerir (sic) la cúspide d'aquesta forest, quan es trobava interinament al comandament de la Legió a l'octubre de 1921. L'inici d'un ascens imparable; sempre a sang i foc. Si qui ostentava el poder de debò, qui movia els fils durant les quatre dècades -si s'ha de jutjar pels disbarats comesos- era la cabra mascota del cos, no es dilucida en aquest llibre en el qual el succés central és la visita del general superlatiu a La Plana l’any 1958.
L'esdeveniment es revisa amb motiu d'un encàrrec que rep el protagonista, Vicent, a través d'una amistat jeràrquica, és a dir, un antic company de l’institut Ribalta amb el qual manté una relació entranyable però marcada per una distància imposada, el magisteri del triomfador cap al bohemi. Aquestes trobades es teatralitzen a Madrid dins un gratacel que és descrit com un gegant de ferro i formigó que hauria fet al.lucinar al Quixot. Un món luxós, aliè per a Vicent on es torna de vidre, invisible.
Aquestes referències i reflexions literàries són constants. L’ art com “la mentida que ens apropa a la veritat” que deia Picasso. I aquestes frases com rètols acompanyen al vianant que ja ha estat acollit per l'ombra de l'au mitològica. L'avinguda del Mar és en aquesta realitat augmentada, anomenada Cernuda i Velasco, els fundadors de Falange en la provincia de Castelló. En les al.lusions al clergat irromp certa nostàlgia per un cardenal pròxim: un clergue a qui se li podia xocar la mà directament sense dues capes de guants.
Davant del mercat, els soldats i tres columnes de policies continuen vetlant pel dictador hissat a la balconada de la Casa Consistorial. La desfilada per carrer Governador i després, com culminació del passeig s'entrelluca l'edifici que avui acull a la subdelegació de govern en la plaça de María Agustina; és inevitable sentir calfreds sota el seu ficus mil·lenari en recordar els seus tortuosos i torturants soterranis que remeten a la certesa que centenars d'històries encara es guarden tancades en cercles i casinos.
I en la intrahistòria de l’ actualitat de la novel.la apareix la tia Cesca i el seu accent intermitent. Com succeeix amb un personatge de Marsé, adverteix al seu marit endiumenjat fora de temps. Una apreciació en principi només estètica, epidèrmica però capital en la seua potencialitat, que tal vegada va impedir altre esdevenir per a aquest país.
Constantment a L’ombra o a l’ombra del fènix s'articula la Història dels titulars dels periòdics amb la vida dels éssers menuts que en un moment determinat poden redreçar el curs d'aquests successos que la majoria de les vegades estan fora del seu abast.
I és impossible no recordar La verdadera historia de la muerte de Francisco Franco de Max Aub. Un passat que no va ser, contrafactual, que ens pregunta que haguera estat de l'esdevenir polític i sobretot humà dels habitants d'aquest territori si...
En aquesta novel.la també hi ha un cambrer reflexiu i savi però no embolicat de queixes sinó d’ un silenci que en presència del periodista, de Vicent, es torna molt significatiu.
Es tracta d'un joc parahistòric que no formula hipòtesi sinó que relata la decisió de quatre homes de passar a l'acció, de deixar-se de paraules i truncar la indolència i la mansedumbre de la majoria.
És aquesta una de les premisses de la ficció: imaginar altres alternatives al ja viscut, de vegades com divertiment i altres com a salvació. Ací també hi ha un personatge en un exili vigilat que vol conjurar moltes circumstàncies alhora amb un desplaçament amb motocicleta.
En aquest llibre no hi ha pamfletarisme ni retòrica idealitzadora perquè la injustícia exhaureix, damna tots en major o menor grau.
La narració s’eleva, com un vehicle aeri des de l’aeròdrom veí, mitjançant el transport del mite fins al lloc més universal: la necessitat de tenir desitjos i la pretensió de complir-los.
Va escriure el cabdill, en el seu incessant estil bèl·lic, al seu diari que «En la guerra cal sacrificar el cor». Potser en la literatura, l’hangar dels somnis, també.
Rosario Raro.
I 
