L’ombra de la traïció
Miguel
Torija Martí (Tortosa, 1972) és autor de diversos llibres de relats reunits en quatre
volums: Fábulas efímeras (Conselleria
d’Indústria, 2010), Catálogo de excusas
para seguir vivo (o muerto) (2011),
Cuando la vida se pone perra (Unaria,
2013) i Ara, jo (Unaria, 2016). Amb La isla de las culebras (La pajarita
roja, 2016) inicia un interessant recorregut pel món de la novel·la.
La isla de
las culebras, inspirada evidentment en
el arxipèlag castellonenc de les Columbretes, es una història escrita
serpentejant amb frases que en generen d’altres de manera torrencial a las
quals després s’ha aplicat la contenció i el rigor estructural. Sembla com si
el procés d’escriptura haja brollat d’una primera redacció que ha madurat i ha
crescut per assolir la forma d’un relat d’aventures acotat i ubicat per tal de
folrar-lo d’una cuirassa que l’arrele a un moment històric concret, tot i que
no es diga el possible referent en què tal vegada hagueren pogut ocórrer els
fets. Són els personatges i la història els que estiren d’una acció centrada
més enllà de l’any 1823, perpetrada la invasió dels "Cent-mil fills de
sant Lluís que entraren en Espanya a petició de Ferran VII i estesa una cadena
de ciutats resistents a la presència francesa. I és en mig d’aquest conflicte provocat
per l’accés dels borbons a la monarquia espanyola, on el capità Martín Gómez de
Usuriaga i la seua fragata “Soledad”, que custodia uns papers que li poden fer
canviar la vida, protagonitza atacs navals, traïcions, fugides, rescats i
enamoraments mentre un raig de justícia moral —com en una història medieval—
pren nota dels seus actes i li intentarà passar factura d’allò que ha
transgredit la virtut i el bé. Martí és conscient en tot moment de quan obra a
favor dels valors humans i socials més reconeguts i de quan pren decisions i
escomet accions (algunes només es desvetllaran en les darreres pàgines) fregant
la ignomínia; d’ací els remordiments que l’acompanyen en tot moment per atorgar-li
consistència. Martí, cada vegada que enceta una nova acció, xoca de manera
immediata amb una oposició (fins i tot dins la seua nau) que li cancel·la les
expectatives d’èxit; és llavors quan s’entesta a continuar i desencadena un
reguitzell d’esdeveniments que, a la llarga, recolliran de nou una sentència
reblada, però, per una mena de justícia poètica reparadora.
Miguel
Torija recupera en La isla de las
culebras el lèxic de les aventures d’illes i tresors que enriqueixen la
joventut dels lectors i d’arreu i resulta un plaer traginar amb atifells de
marineria i, com no, peces fonamentals, com trinquet, botavara, messana... Tot
per tal de fer veure com Martí Gómez de Usuriaga sura sobre l’oneig d’un
enamorament i del rescat d’una ciutat; dos actes que convergiran en un espai
que simbòlicament presagia la fi d’aquesta entretinguda novel·la.
* * *
En Ara, jo, el seu darrer llibre, l’autor fa una incursió en
l’escriptura en català amb un reguitzell de vora quaranta relats en què els
diversos personatges ens conten llurs històries; tanmateix, serà rere les
paraules on el lector esbrinarà la veritat, allò que amaguen, la vida.
Els relats es poden agrupar
—tot seguint l’índex proposat per l’autor— en tres parts: “Ara, jo i els meus”, que fluctua entre
relacions familiars (“La llum d’un nou dia”); “Ara, jo i els altres” que assoleix
un punt de vista de crítica social (“Vint euros”); i “Ara, jo, altres mons” que
viatja a d’altres espais, temps i situacions vivencials (“Epitafi”). No obstant
això, perquè no una altra classificació? Com resistir-se a encasellar-los d’una
altra manera, els relats? Fins i tot, com no arriscar-se a crear noves
parcel·les, com el procés de l’escriptura (“Una conferència” o “500 paraules,
una taca de cafè”)? Ens movem, doncs, en un terrenys en què la lectura esdevé
enjogassada i fructífera.
A poc a poc, la “realitat”
dels relats s’allunya com si es tractara d’abastar un món en expansió en el
qual tot el que passa té un reflex que interessa desvetllar per comprendre la
veritable magnitud de l’existència. I serà el lector, com s’ha avançat, qui
haurà de descobrir on encasellar cada història; ja que aquestes “parts” romanen
barallades com si la tasca del lector fora trobar sentit al caos, al munt
d’històries que creix successivament però que tal vegada succeeixen abraçades
per la simultaneïtat. Tota una solvent experiència narrativa amb la qual Torija
ha estat guardonat amb el premi Josep Pascual Tirado.
PASQUAL MAS
Pàgina de l'autor:
